I
La teoria de Marx del desenvolupament social és coneguda com la «concepció materialista de la història» o «materialisme històric». Abans de Marx, la paraula «materialisme» s’havia utilitzat durant molt de temps en oposició a l’idealisme, perquè en tant que els sistemes filosòfics idealistes assumien algun principi espiritual, alguna «Idea Absoluta», com a base primària del món, les filosofies materialistes procedien partint del món material real. A mitjan segle XIX, era corrent un altre tipus de materialisme que considerava la matèria física com la base primària de la qual s’ha de derivar tot fenomen espiritual i mental. La majoria de les objeccions que s’han alçat contra el marxisme són degudes al fet que no s’ha distingit prou d’aquest materialisme mecànic.
La filosofia es condensa en la ben coneguda cita: «no és la consciència dels homes la que determina la seua existència, sinó, al contrari, és la seua existència social la que determina la seua consciència». El marxisme no s’ocupa de l’antítesi matèria-ment; tracta del món real i les idees derivades a partir d’ell. Aquest món real comprén tot l’observable —és a dir, tot el que per l’observació puga declarar-se un fet objectiu—. Les relacions salarials entre obrer i patró, la constitució dels Estats Units, la ciència de la matemàtica, encara que no consistisquen en matèria física, són efectivament tan reals i objectives com la màquina de la fàbrica, el Capitoli o el riu Ohio. Fins i tot les idees mateixes, al seu torn, actuen com a fets reals, observables. El materialisme mecànic assumeix que els nostres pensaments estan determinats pels moviments dels àtoms en les cèl·lules dels nostres cervells. El marxisme considera que els nostres pensaments estan determinats per la nostra experiència social, observada a través dels sentits o sentida com a necessitats corporals directes.
El món, per a l’home, és la societat. Per descomptat, el món més ampli és la naturalesa, i la societat és la naturalesa transformada per l’home. Però, en el curs de la història, aquesta transformació va ser tan completa que ara la societat és la part més important del nostre món. La societat no és simplement un agregat d’homes; els homes estan connectats per relacions determinades, no triades per la seua voluntat, sinó imposades a ells pel sistema econòmic sota el qual viuen i en el qual cadascú té el seu lloc.
Les relacions que el sistema productiu estableix entre els homes tenen la mateixa rigorositat que els fets biològics; però això no significa que els homes pensen només en el seu menjar. Significa que la manera en què l’home es guanya la vida —és a dir, l’organització econòmica de la producció— situa cada individu en determinades relacions amb els seus companys, determinant així el seu pensament i la seua sensibilitat. És cert que, fins al present, quasi tots els pensaments dels homes s’han orientat al voltant d’aconseguir menjar, perquè el sosteniment mai no ha estat assegurat per a tots. La por a la necessitat i a la fam ha pesat com un malson sobre les ments dels homes. Però, en un sistema socialista, quan aquesta por s’haja dissipat, quan la humanitat siga la propietària dels mitjans de subsistència i el pensament siga lliure i creatiu, el sistema de producció continuarà també determinant les idees i les institucions.
El mode de producció, que forma la ment de l’home, és, al mateix temps, un producte de l’home. Ha estat edificat per la humanitat al llarg dels segles, participant tots en el seu desenvolupament. En qualsevol moment donat, la seua estructura està determinada per les condicions donades, les més importants de les quals són la tècnica i el dret. El capitalisme modern no és simplement producció mitjançant maquinària de gran escala; és producció per mitjà d’aquestes màquines sota la dominació de la propietat privada. El creixement del capitalisme no va ser tan sols un canvi d’una economia que utilitzava xicotetes eines a la indústria a gran escala, sinó, al mateix temps, una transformació dels artesans gremials en treballadors assalariats i homes de negocis. Un sistema de producció és un sistema de tècnica determinat, regulat en benefici dels seus posseïdors per un sistema de normes jurídiques.
La tesi, citada sovint, del jurista alemany Stammler, que el dret determina el sistema econòmic («das Recht bestimmt die Wirtschaft» [«el Dret determina l’Economia»]), està basada en aquesta circumstància. Stammler pensava que mitjançant aquesta sentència havia refutat el marxisme, que proclamava la dominació de l’economia sobre les idees jurídiques. Proclamant que l’element material, l’aspecte tècnic del procés de treball, està governat i dominat per elements ideològics, per les normes jurídiques amb què els homes regulen les seues relacions segons la seua pròpia voluntat, Stammler es va sentir convençut que havia establit el predomini de la ment sobre la matèria. Però l’antítesi entre la tècnica i el dret no coincideix en absolut amb l’antítesi matèria-ment. El dret no és només una norma espiritual, sinó també un dur constrenyiment; no sols un article en els llibres estatutaris, sinó també el garrot del policia i els murs de la presó. I la tècnica no són només les màquines materials, sinó també la capacitat de construir-les, incloent-hi la ciència de la física.
Les dues condicions, la tècnica i el dret, juguen papers diferents en la determinació del sistema de producció. La voluntat d’aquells que controlen les tècniques no pot crear aquestes tècniques, però pot —i ho fa— elaborar les lleis. Aquestes són voluntàries, però no capritxoses. No determinen les relacions productives, però prenen avantatge d’aquestes relacions per al benefici dels propietaris i s’alteren per a fer front als avanços en els modes de producció. La manufactura que usa la tècnica d’eines xicotetes condueix a un sistema de producció gremial, fent així necessària la institució jurídica de la propietat privada. El desenvolupament de la gran indústria va fer possible i necessari el creixement de la maquinària a gran escala, i va induir la gent a eliminar els obstacles jurídics al seu desenvolupament i a establir la legislació de comerç del laissez-faire. La tècnica determina, d’aquesta manera, el dret; és la força subjacent, mentre que la llei pertany a la superestructura que descansa sobre ella. Així, Stammler, sent correcte en la seua tesi en un sentit restringit, s’equivoca en el sentit general. Precisament perquè el dret governa l’economia, les persones busquen fer que tals lleis siguen tal com es requerix per part d’un equipament productiu donat; d’aquesta manera, la tècnica determina la llei. No hi ha cap dependència rígida, mecànica, entre ambdues. El dret no s’ajusta automàticament a cada nou canvi de la tècnica. La necessitat econòmica ha de ser sentida i, aleshores, l’home ha de canviar i ajustar les seues lleis d’acord amb aquesta. Aconseguir aquest ajust és el propòsit difícil i dolorós de les lluites socials. Aquesta és la quinta essència i l’objectiu de tota disputa política i de totes les grans revolucions de la història. La lluita per nous principis jurídics és necessària per a formar un nou sistema de producció adaptat a l’enorme desenvolupament modern de la tècnica.
La tècnica, com a força productiva, és la base de la societat. En la societat primitiva, les condicions naturals juguen el paper principal en la determinació del sistema de producció. En el curs de la història, els instruments tècnics es milloren gradualment per mitjà de passos quasi imperceptibles. La ciència natural, investigant les forces de la natura, es converteix en la força productiva més important. Tots els tecnicismes en el desenvolupament i l’aplicació de la ciència, incloent-hi la matemàtica més abstracta, que és segons totes les aparences un exercici de la pura raó, poden considerar-se, en conseqüència, com pertanyents a la base tècnica del sistema de producció, a allò que Marx va anomenar les «forces productives». D’aquesta manera, els elements materials (en un sentit físic) i mentals estan combinats en allò que els marxistes anomenem la base material de la societat.
La concepció marxiana de la història posa l’home vivent al centre del seu esquema de desenvolupament, amb totes les seues necessitats i totes les seues capacitats, tant físiques com mentals. Les seues necessitats no són només les necessitats del seu estómac (encara que aquestes siguen les més imperatives), sinó també les necessitats del cap i del cor. En el treball humà, el costat material, físic, i el costat mental són inseparables; fins i tot el treball més primitiu del salvatge és treball cerebral tant com treball muscular. Només perquè sota el capitalisme la divisió del treball va separar aquestes dues parts en funció de classes diferents, mutilant en conseqüència les capacitats d’ambdues, els intel·lectuals acaben passant per alt la seua unitat orgànica i social. D’aquesta manera, podem entendre la seua visió errònia del marxisme com una teoria que tracta exclusivament de l’aspecte material de la vida.
II
El materialisme històric de Marx és un mètode d’interpretació de la història. La història consisteix en els fets, en les accions dels homes. Què indueix aquestes accions? Què determina l’activitat de l’home?
L’home, com un organisme amb unes certes necessitats que s’han de satisfer com a condició de la seua existència, està dins d’una naturalesa circumdant, que ofereix els mitjans per a satisfer-les. Les seues necessitats i les impressions del món circumdant són els impulsos, els estímuls als quals les seues accions responen, tal com passa amb tots els éssers vius. En el cas de l’home, la consciència s’interposa entre l’estímul i l’acció. La necessitat, tal com se sent directament, i el món circumdant tal com és observat a través dels sentits, treballen en la ment, produeixen pensaments, idees i mires, estimulen la voluntat i posen el cos en acció.
Els pensaments i objectius d’un home actiu són considerats per ell com la causa de les seues accions; no es pregunta d’on venen aquests pensaments. Açò és especialment cert perquè els pensaments, idees i objectius no són una norma derivada de les impressions pel raonament conscient, sinó que són el producte de processos espontanis subconscients en les nostres ments. Per als membres d’una classe social, les experiències diàries de la vida condicionen, i les necessitats de classe modelen, la ment segons una determinada línia de sentiment i de pensament, per a produir determinades idees sobre el que és útil i el que és bo o dolent. Les condicions d’una classe són necessitats de vida per als seus membres, i ells consideren allò que és bo o dolent per a ells com allò bo o dolent en general. Quan les condicions estan madures, els homes entren en acció i donen forma a la societat d’acord amb les seues idees. La burgesia francesa ascendent al segle XVIII, sentint la necessitat de les lleis del laissez faire, de la llibertat personal per als ciutadans, va proclamar la llibertat com a consigna, i en la Revolució francesa va conquerir el poder i va transformar la societat.
La concepció idealista de la història explica els esdeveniments històrics com a causats per les idees dels homes. Això és erroni, en tant que confon la fórmula abstracta amb una accepció concreta especial, passant per alt el fet que, per exemple, la burgesia francesa només volia aquella llibertat que fora bona per a si mateixa. És més, omet el problema real, l’origen d’aquestes idees. La concepció materialista de la història explica aquestes idees com a causades per les necessitats socials que sorgeixen de les condicions del sistema de producció existent. D’acord amb aquest punt de vista, els esdeveniments de la història estan determinats per forces que provenen del sistema econòmic existent. La interpretació històric-materialista de la Revolució francesa en termes d’un capitalisme ascendent que requeria un Estat modern amb legislació adaptada a les seues necessitats no contradiu la concepció segons la qual la Revolució va ser provocada pel desig del ciutadà d’alliberar-se de les restriccions; simplement, va més enllà, a l’arrel del problema. Ja que el materialisme històric sosté que el capitalisme ascendent va produir en la burgesia la convicció que la llibertat econòmica i política era necessària, i així va despertar la passió i l’entusiasme que van permetre a la burgesia conquerir el poder polític i transformar l’Estat.
D’aquesta manera, Marx va establir la causalitat en el desenvolupament de la societat humana. No és una causalitat externa a l’home, perquè la història és al mateix temps el producte de l’acció humana. L’home és una baula en la cadena de causa i efecte; la necessitat en el desenvolupament social és una necessitat assolida per mitjà de l’acció humana. El món material actua sobre l’home, determina la seua consciència, les seues idees, la seua voluntat, les seues accions, i així ell reacciona sobre el món i el canvia. Per al mode de pensar de la classe mitjana tradicional, això és una contradicció —la font d’interminables tergiversacions del marxisme—: o les accions de l’home determinen la història, com ells diuen, i no hi ha cap causalitat necessària perquè l’home és lliure; o si, com el marxisme sosté, hi ha necessitat causal, aquesta només pot funcionar com una fatalitat a la qual l’home ha de sotmetre’s sense poder canviar-la. Per al mode de pensar materialista, al contrari, la ment humana està circumscrita a una estricta dependència causal respecte del conjunt del món circumdant.
Els pensaments, les teories, les idees, que els anteriors sistemes de societat han forjat així en la ment humana, han estat preservats per a la posteritat, en primer lloc en la forma material de l’activitat històrica subsegüent. Però també han estat preservats en forma espiritual. Les idees, sentiments, passions i ideals que van incitar les generacions anteriors a l’acció es van assentar en la literatura, en la ciència, en l’art, en la religió i en la filosofia. Entrem en contacte directe amb elles en l’estudi de les humanitats. Aquestes ciències pertanyen als camps d’investigació més importants per als estudiosos marxians; les diferències entre les filosofies, les literatures, les religions de pobles diferents al llarg dels segles només poden entendre’s en termes de modelament de les ments dels homes per mitjà de les seues societats, és a dir, per mitjà dels seus sistemes de producció.
S’ha dit més amunt que els efectes de la societat sobre la ment humana han estat dipositats sota una forma material en els esdeveniments històrics subsegüents. La cadena de causa i efecte dels esdeveniments passats, que procedeix de les necessitats econòmiques a les noves idees, de les noves idees a l’acció social, de l’acció social a les noves institucions i de les noves institucions a nous sistemes econòmics, es reprodueix sempre de manera completa. Tant la causa original com l’efecte final són econòmics i podem reduir el procés a una breu fórmula ometent els termes intermedis que impliquen l’activitat de la ment humana. Podem, doncs, il·lustrar la veritat dels principis marxians mostrant com, en la història actual, l’efecte segueix a la causa. Analitzant el present, tanmateix, veiem nombroses cadenes causals inacabades. Quan la societat actua sobre les ments dels homes, produeix sovint idees, ideals i teories que no tenen èxit a despertar els homes a l’acció social o per motius de classe, o que fracassen a l’hora de provocar els canvis polítics, jurídics i econòmics necessaris. Sovint, també trobem que les noves condicions no s’imprimeixen de seguida en la ment. Darrere de les simplicitats aparents s’amaguen complexitats tan inesperades que només un instrument especial d’interpretació pot descobrir-les en eixe moment. L’anàlisi marxiana ens permet veure les coses més nítidament. Comencem a veure que estem dins d’un procés carregat d’influències convergents, enmig de la lenta maduració de noves idees i tendències que constitueixen la preparació gradual de la revolució. Aquesta és la raó per la qual és important per a la generació present, que hui ha de planificar la societat de demà, saber com poden utilitzar la teoria marxiana en la comprensió dels esdeveniments i en la determinació de la seua pròpia conducta. Per això serà necessària ací una consideració més completa de com la societat actua sobre la ment.
III
La ment humana està enterament determinada pel món real circumdant. Ja hem dit que aquest món no es restringeix només a la matèria física, sinó que comprén tot el que és objectivament observable. Els pensaments i idees dels nostres semblants, que observem per mitjà de la seua conversa o mitjançant la nostra lectura, estan inclosos en aquest món real. Encara que els objectes imaginatius d’aquests pensaments, com àngels, esperits o una Idea Absoluta, no hi pertanyen, la creença en aquestes idees és un fenomen real i pot tindre una influència notable en els esdeveniments històrics.
Les impressions del món penetren la ment humana com un rierol continu. Totes les nostres observacions del món circumdant, totes les experiències de les nostres vides, estan enriquint contínuament els continguts dels nostres records i les nostres ments subconscients.
La recurrència d’una situació quasi igual i de la mateixa experiència condueix a determinats hàbits d’actuació; aquests estan acompanyats per determinats hàbits de pensament. La repetició freqüent de la mateixa seqüència de fenòmens observada es reté en la ment i produeix una expectativa de la seqüència. La pauta segons la qual aquests fenòmens sempre estan relacionats actua així. Però aquesta pauta —a vegades, elevada a llei de la naturalesa— és una abstracció mental d’una multitud de fenòmens anàlegs, en els quals les diferències són menystingudes i s’accentua la concordança. Els noms pels quals designem determinades parts similars del món fenomènic indiquen concepcions que es formen igualment prenent-ne els seus trets comuns, el caràcter general de la totalitat d’aquests fenòmens, i abstraient-los de les seues diferències. La diversitat interminable, la pluralitat infinita de tots els trets insignificants, accidentals, s’omet, i es conserven les característiques importants, essencials. Pel seu origen com a hàbits de pensament, aquests conceptes es tornen fixos, cristal·litzats, invariables; cada avanç en la claredat del pensament consisteix a definir més exactament els conceptes pel que fa a les seues propietats, i a formular més exactament les pautes. El món de l’experiència, tanmateix, s’expandeix contínuament i canvia; els nostres hàbits es veuen pertorbats i han de ser modificats, i nous conceptes substitueixen els vells. Els significats, les definicions, l’abast dels conceptes, tot es trastoca i varia.
Quan el món no canvia molt, quan els mateixos fenòmens i les mateixes experiències retornen sempre, els hàbits d’actuar i pensar arriben a fixar-se amb gran rigidesa; les noves impressions de la ment encaixen en la imatge formada per l’experiència anterior i la intensifiquen. Aquests hàbits i aquests conceptes no són cap propietat personal, sinó propietat col·lectiva; no es perden amb la mort de l’individu. S’intensifiquen per la interrelació mútua dels membres de la comunitat, que viuen tots en el mateix món; són transmesos a la generació següent com un sistema d’idees i creences, una ideologia —la reserva mental de la comunitat—. Allí on durant molts segles el sistema de producció no canvia perceptiblement, com ara en les velles societats agràries, les relacions entre els homes, els seus hàbits de vida, la seua experiència del món, romanen pràcticament idèntiques. En cada nova generació que viu sota tal sistema productiu estàtic, les idees, conceptes i hàbits de pensament existents es petrificaran cada vegada més en una ideologia dogmàtica i inexpugnable de veritats eternes.
Tanmateix, quan a conseqüència del desenvolupament de les forces productives, el món està canviant, entren en la ment noves i diferents impressions que no encaixen amb la vella imatge. Allí comença, aleshores, un procés de reconstrucció, a partir dels fragments de les velles idees i de les noves experiències. Els vells conceptes són reemplaçats pels nous, els papers i judicis anteriors són trastocats i emergeixen noves idees. Ara tots els membres d’una classe o grup es veuen afectats de manera idèntica i simultània. Sorgeix la disputa ideològica en relació amb les lluites de classes i es duu endavant amb ànsia, perquè totes les diferents vides individuals estan enllaçades de diverses maneres amb el problema de com modelar la societat i el seu sistema de producció. Sota el capitalisme modern, els canvis econòmics i polítics tenen lloc tan ràpidament que la ment humana amb prou feines pot seguir-los el pas. En les ferotges lluites internes, les idees es revolucionen, de vegades ràpidament, per esdeveniments espectaculars, altres vegades lentament, per la guerra contínua contra el pes de la vella ideologia. En aquest procés de transformació incessant, la consciència humana s’adapta a la societat, al món real.
Per això, la tesi de Marx segons la qual el món real determina la consciència no significa que les idees contemporànies estiguen només determinades per la societat contemporània. Les nostres idees i conceptes són la cristal·lització, l’essència comprensiva de la totalitat de la nostra experiència, present i passada. Allò que ja va ser fixat en el passat sota formes mentals abstractes ha de ser inclòs amb les adaptacions del present que siguen necessàries. Les noves idees semblen, així, sorgir de dues fonts: la realitat present i el sistema d’idees transmès des del passat. A partir d’aquesta distinció sorgeix una de les objeccions més comunes contra el marxisme. L’objecció, a saber, és que no només el món material real, sinó en no menor grau els elements ideològics —les idees, creences i ideals— determinen la ment de l’home i així les seues accions, i per consegüent el futur del món. Aquesta seria una crítica correcta si les idees s’originaren soles, sense causa, de la naturalesa innata de l’home o d’alguna font espiritual sobrenatural. El marxisme, tanmateix, diu que aquestes idees també han de tindre el seu origen en el món real sota condicions socials.
Com a forces en el desenvolupament social modern, aquestes idees tradicionals destorben la propagació de les noves idees que expressen les noves necessitats. Tenint en compte aquestes tradicions no eixim del domini del marxisme. Perquè tota tradició és un tros de realitat, així com cada idea és ella mateixa una part del món real, que viu en la ment dels homes; sovint, és una realitat molt poderosa com a determinant de les accions dels homes. És una realitat de naturalesa ideològica, que ha perdut les seues arrels materials a causa del fet que les anteriors condicions de vida que les van produir han desaparegut ja. Que aquestes tradicions pogueren persistir després que les seues arrels materials hagen desaparegut no és simplement una conseqüència de la naturalesa de la ment humana, que és capaç de conservar en la memòria o subconscientment les impressions del passat. Molt més important és que la memòria social, la perpetuació de les idees col·lectives, pot ser conceptualitzada i sistematitzada en la forma de creences i ideologies predominants i transferida a les generacions futures en les comunicacions orals, en els llibres, en la literatura, en l’art i en l’educació. El món circumdant que determina la ment no consisteix només en el món econòmic contemporani, sinó també en totes les influències ideològiques derivades de la interrelació contínua amb els nostres semblants. D’ací procedeix el poder de la tradició, que en una societat que es desenvolupa ràpidament provoca que el desenvolupament de les idees vaja per darrere del desenvolupament de la societat. Al final, la tradició ha de rendir-se a la força del colp incessant de les noves realitats. El seu efecte en el desenvolupament social és que, en lloc de permetre un ajust gradual i regular de les idees i les institucions, en correspondència amb les necessitats canviants, aquestes necessitats, quan es posen amb massa força en contradicció amb les velles institucions, condueixen a explosions, a transformacions revolucionàries, mitjançant les quals les ments retardades són arrossegades cap avant i són elles mateixes revolucionades.
Anton Pannekoek
Science and Society, vol. I (1937), núm. 4 (estiu), pp. 445–453
Traducció de Balance y Avante